Malgrat tot el que diuen els mitjans de desinformació de l’estat, i per això i molt més.

Anem a la vaga!

La Brunete mediàtica, és a dir, tots els mitjans audiovisuals, digitals o impresos exceptuant els alternatius, s’ha dedicat  a llançar andanades desqualificadores contra la vaga recolzant-se en diferents línies pseudoargumentativas.Només uns exemples:

• Catastrofisme macroeconòmic: Si la vaga triomfa, serà una catàstrofe per a l'economia global del país.

• Catastrofisme microeconòmic: Les petites i mitjanes empreses, els autònoms, sotmesos a la precarietat de crèdits i negació de moratòries, no poden suportar un dia de vaga.

• Inutilitat i testimonialisme: No servirà de res, les decisions ja estan preses. La reforma és irreversible - afirmen amb contundència el ministre Corbacho o el conseller Maragall. En realitat és una vaga testimonial, que els sindicats fan per salvar la cara, perquè saben que no servirà de res – afegeixen des de les seves tribunes creadors d’opinió i contertulians.

• Anacronisme: La vaga és un instrument del segle XIX, arcaic, que no té sentit en una societat on els avenços tecnològics permeten seguir treballant des de casa, o amb tres enginyers prement botons en una fàbrica totalment tecnificada.
• Auxili a l'adversari: la vaga farà un servei a Zapatero, que pot dir a Europa que aquesta és la millor demostració que està complint les seves directives.
• Desqualificació de l'adversari(conjuntural, caldria afegir): S'acusa els sindicats majoritaris -fins ara exemple de 'responsabilitat' -, d'estar instal·lats en una situació privilegiada amb fons públics (infinitat d’ alliberats, control d'instruments econòmics, beneficiaris dels expedients de regulació d'ocupació - ERO-, amenaces amb treure a la llum suposades corrupteles ...). Paradoxalment els sindicats majoritaris es converteixen, així, en un dels punts febles de la convocatòria: se'ls passa factura per la situació de privilegi adquirida mitjançant les seves polítiques pactistes.
• Divisió de la classe obrera:  S’acusa els sindicats de representar únicament als treballadors en actiu, i no als treballadors en atur, que no se senten  identificats o beneficiats amb les polítiques sindicals.

• Desqualificació dels mètodes vaguistes: Es criminalitza els piquets de vaga acusant-los, d’antuvi,  de coaccionar els  treballadors que vulguin anar a treballar.

 • Perjudici econòmic immediat per als vaguistes .- Els treballadors que facin vaga es veuran perjudicats amb el descompte del sou d'un dia de treball, i això els inquieta i els fa dubtar sobre l’oportunitat de fer o no vaga, perquè no els surten els comptes a final de mes... Anem a pams i en sentit invers: 

Un dia menys d’un sou necessari. Ara tothom es preocupa per la butxaca dels treballadors incidint en el perjudici econòmic que els representarà el descompte de sou del dia de vaga. Vet aquí un exemple evident de manipulació causa – efecte. D'aquesta manera es converteix la vaga, que és l'efecte -no desitjat pels treballadors- de les polítiques governamentals, però necessari per defensar els seus interessos, en causa del seu  perjudici i inquietud. Però, no és aquesta inquietud en si mateixa una coacció estructural, sistemàtica? I alhora, no és una raó de més per anar a la vaga, ja que demostra la precarietat de la seva situació econòmica?

 El pitjor perjudici pels treballadors es no fer res al respecte d’una situació que ens pot hipotecar el futur com a individus i com a col·lectivitat. El perjudici econòmic  de ‘’perdre’’ un dia de feina és irrisori si es té en consideració que si no fem res per canviar la societat i el sistema econòmic capitalista, el dia de demà no hi haurà cap salari a perdre, ja que no hi haurà ni feina, ni dret a l’atur, ni jubilacions, ni res... perquè potser ja ho haurem perdut tot i serà massa tard.  

Coaccions? De qui?De fet, totes aquestes “argumentacions” , ja constitueixen en sí mateixes formes de coacció... contra la vaga, naturalment. Els mitjans de comunicació estan sent els més eficaços piquets contravaguistes. I a més, No és coacció l’amenaça velada –o explícita- de “prescindir dels serveis” dels que facin vaga per part de molts empresaris?  No és coacció l’immens exèrcit de persones a l’atur que et poden substituir en un tres i no res? O el xantatge d’un suposat tancament empresarial? O demanar als funcionaris que avisin amb dies d’antelació si faran vaga? No: la coacció serà dels piquets informatius. Llançada l’acusació ja s’estan curant en salut sobre possibles “alteracions de la normalitat”, com si una vaga general no fos en sí mateixa, i precisament, una alteració de la normalitat.

 Divisió de la classe obrera?Ben al contrari: la preparació de la vaga general s’està convertint en un instrument de mobilització social i d’assaig de formes organitzatives noves –o recuperades -, transversals, que van més enllà de l’àmbit dels treballadors i treballadores (persones treballadores en actiu o aturades, estudiants, persones que fan tasques a la llar o que actualment tenen cura dels fills , etc.); i ho estan demostrant múltiples assemblees i comitès de vaga locals, com els comitès de barri i  l’assemblea de Barcelona, entre d’altres experiències. Experiències que ultrapassen una concepció sindicalista caduca, pactista i burocràtica i albiren un sindicalisme de nou tipus assembleari, dinàmic i transformador.  

S’han tornat dolents els sindicats majoritaris?No sembla pas que les direccions dels sindicats majoritaris, instal·lades en el pactisme, estiguin disposades a perdre els seus privilegis. I per això també cal anar a la vaga i criticar la mercantilització i submissió d’aquestes burocràcies sindicals que ens volen vendre fum dient que representen, vetllen i  dignifiquen les condicions  dels i les treballadores, però en realitat han esdevingut apèndix dels interessos de la patronal i del sistema capitalista.

Cal fer vaga i donar suport a altres formes de fer sindicalisme: cal impulsar experiències d’assemblees unitàries locals obertes i dinamitzadores: d’associacionisme i organització de persones en atur; d’afectats per la hipoteca; assemblees que esdevinguin un espai inclusiu dels treballadors i les treballadores d’origen immigrant... Cal donar suport  a les mobilitzacions i accions dels sindicats ‘’alternatius’’, de base assembleària i crítics amb el model capitalista. Cal explicar que hi ha altres formes de lluitar pels drets del poble treballador. Sí: cal anar a la vaga i demostrar que és un instrument d’organització i mobilització

vigent i útil, capaç de posar les bases de noves formes de relació  i vindicació del poble treballador, independentment de l’inevitable ball de xifres del dia després. Perquè la major catàstrofe és la que patirem si ens creuem de braços. Perquè ja són milers les petites empreses catalanes que han hagut de tancar, sense cap vaga. Perquè l’atur s'ha acarnissat amb els més desfavorits mentre la banca ha guanyat 44 milions d’euros nets al dia des de gener d’aquest any i les empreses de l’Ibex35 van cloure el 2009 amb uns beneficis de més de 42000 milions i més de 23000 milions en el primer semestre d’enguany. Perquè mentre es desmantella la protecció social i laboral, es baixen els sous i es congelen les pensions, els consellers i vocals de les grans empreses van augmentar els seus salaris un 69 per 100 de 2004 a 2008 i fins i tot un 8,7 per 100 més el 2009...  

El dia després de la vaga el que ens juguem és el futur dels drets laborals i socials. Ens juguem la defensa d'uns serveis públics universals i de qualitat (cada vegada més deteriorada), ens juguem el copagament de la sanitat (per aquí es comença) o la privatització del sistema de pensions, ens juguem el caure irremissiblement en el forat negre de la concertació pactista o el donar un pas important en el camí de la transformació social. 

Com a CUP, des del nostre projecte de lluita per la llibertat del poble català i l’assoliment del dret democràtic a emancipar-nos dels estats espanyol i francès; des del nostre projecte de lluita per aconseguir un nou model de societat democràtica i socialista; des del més sincer i conseqüent internacionalisme, hem dit sí a la vaga general i seguirem lluitant perquè sigui una fita més en el marc del procés alliberador.