L’ Enciclopèdia Catalana defineix  l’arrogància com a orgull agressiu, insolent, de qui s’atribueix importància, valor, dignitat, poder, excessius. Històricament parlant, els qui tenen les armes, amb la conseqüent predisposició per fer-les servir, solen estar impregnats de la dosi suficient d’arrogància, per fer-los creure que aquest poder que els embolcalla, latent o no, els legitima tant a ells com a la seva manera d’entendre el món i, de retruc, també als seus actes, per molt despreciables que siguin.

El conflicte a Euskal Herria es podria definir actualment com l’absoluta manca de diàleg portada a l’extrem. Mentre la societat basca, injustament representada per uns partits totalment decantats cap al bàndol ocupant, espanyol, degut a unes lleis que eliminen del mapa polític a un col·lectiu, que de ben segur podria fer decantar la balança, i situar el poder de la cambra basca en mans nacionalistes o independentistes, es veu submergida en un panorama d’interessos partidistes enquistats, enfrontats, on els rèdits d’aquestes polítiques s’utilitzen electoralment, atiant així el foc de l’odi i de la rancúnia.

En aquest cas, com en tants d’altres, l’arrogància dels qui mantenen una posició de força amb el rerefons d’unes armes, que són utilitzades tant per matar com per mantenir latent l’amenaça de la mort, fa impossible el diàleg necessari per a la solució del conflicte. De ben segur que aquest fenomen no ens resulta estrany. L’actualitat ens  dóna a conèixer uns quants casos, com per exemple el cas d’israelians i palestins, o de sahrauís i marroquins, el cas kurd... Tan sols en alguns, segurament en els de més compromís internacional, algú es digna a fer de tutor. Algú amb la capacitat de fer-se escoltar, sense ara entrar a valorar l’origen d’aquesta capacitat, agafa el brau per les banyes i el fa seure en una taula de negociacions, tal i com fan els adults quan dos infants, després de barallar-se, segueixen sent reticents a oblidar els motius de la disputa.

Qui hauria de ser l’encarregat de tutelar el conflicte basc?. Hauria de ser algú que fes que E.T.A. deixés les armes i que fes que l’estat espanyol canviés aquell famós article de la constitució que diu que l’exèrcit és l’encarregat de mantenir la unitat d’Espanya. Aquests són, crec, els elements indispensables per a poder desencallar la situació a Euskal Herria, un punt de partida i un gest de bona voluntat per part dels dos.

En ple segle vint-i-u, i en el marc d’una Europa que tendeix cap a la pluralitat, no crec que el fet que ens obliguin a fer les coses amb la pistola darrera el clatell sigui la més justa de les opcions. La democràcia té uns altres paràmetres on ens hi podem sentir molt més còmodes.

Narcís Balmanya i Masferrer (militant de la CUP de Blanes)